Torno a les sendes
de l’oblit,
als camins
escarpats,
paratges tortuosos,
plens d’esculls,
on es fan
els savis.
La pluja,
símil de les meves llàgrimes
vessades,
i, després,
el fangar,
que va esborrar
les teves petjades.
He de trovar-les.
El sol esclareix
la foscor
de la nit.
És l’alba
d’un nou dia.
La distància
no sempre
és motiu d’oblit.
Les tevés petjades
son el meu camí,
llarg i escabrós
camí,
al que, de nou,
et vaig perdre.
I la fe agonitza
com espasmes
d’un cor
que ha mort,
sense trobar-te
